Una de les grans preocupacions dels pares i mares a mesura que els seus fills i filles es fan grans és quan i com aquests podran valdre’s per sí sols, començar a adquirir certes responsabilitats, ser més autònoms, en definitiva.
Donar autonomia però, no és només que els infants aprenguin a fer coses per ells mateixos, sinó que també és essencial en el desenvolupament i maduració de les persones.
Per tal d’adquirir autonomia, cal despertar i incentivar en els nens i nenes, actituds que no sortirien d’ells mateixos i, sobretot, molta paciència i temps per part dels adults.
Educar en autonomia requereix molt d’esforç continuat, però tindrem com a resultat, infants feliços, responsables, capaços de resoldre conflictes i que crearan relacions de qualitat i gratificants.
I què passa si no fan el que nosaltres esperem o en el moment o manera en què nosaltres voldríem? És responsabilitat seva. I ho hem d’acceptar així, encara que nosaltres ho volguéssim fer diferent. És molt important que tinguem present i entenguem això, ja que, per por a què s’equivoquin o per por a què no sàpiguen resoldre una situació, podem confondre en nostre afecte per ells i el voler que no pateixin, per un consentiment o sobreprotecció. Hem de donar-los doncs a ells també, el temps i l’oportunitat d’equivocar-se. Això no vol dir que no els puguem oferir ajuda, però aquesta haurà de ser la mínima per a què ells puguin fer-ho per sí sols. Hem de confiar en què els nens i nenes aniran aprenent amb el temps i hem d’acceptar els possibles errors que puguin cometre durant aquest temps. Per altra banda, hem de deixar-los escollir allò que volen o no volen (per exemple, quelcom tan simple i alhora important com és una extraescolar), ja que així aconseguirem que es motivin i evitarem que s’oposin a la nostra decisió.
Què passa però, si caiem en la sobreprotecció i no deixem que els nens i nenes siguin prou autònoms?
Doncs estarem eliminant les seves oportunitats d’aprendre i adquirir recursos propis d’autoproteció i, en conseqüència, quan l’infant no tingui a la persona que el sobreprotegeix, fracassi. Hem de deixar que “s’estrellin”, per molt que això ens faci patir. Si no ho fem, aprenen que nosaltres els solucionem els seus problemes i no aprendran estratègies suficients per fer-ho per ells/es mateixos/es.
Així doncs, si en comptes de formar infants autònoms, els sobreprotegim en excés i assumim les tasques i responsabilitats dels fills i filles com una rutina, ells ho acabaran interpretant com una obligació dels seus pares i mares, dels quals n’esperaran, per tant, que les compleixin, eludint la seva responsabilitat.
Això, podria no facilitar la convivència familiar i generar nens i nenes emocionalment fràgils, dependents, exigents, amb poca capacitat a la tolerància i a la frustració, així com amb poca capacitat per aprendre a portar una vida autònoma.
Si, en canvi, els oferim la responsabilitat de resoldre els seus propis problemes, aconseguirem que els nostres fills i filles tinguin un bon desenvolupament personal, acadèmic, familiar, laboral i social, per tal que organitzin la seva vida de forma més autònoma i constructiva.
Alba Ruiz Raventós.
Psicòloga i responsable de la secció Infanto-Juvenil del Centre de Psicologia Origo.
